La cristal-lització de tota l’obra de Lispector i un dels cims de la literatura brasilera

Aquí hi vibren les seves obsessions: la persecució de la veritat difícil, la força expressiva de l’acció i la fe en la paraula, que salva i crea vides.

La protagonista és la Macabéa, una mecanògrafa que és com una capseta de música una mica desafinada i té una vida anodida, fins que irromp Olimpico de Jesús, un don Juan i busca-vides.

L’altre protagonista és l’escriptor que narra la seva història: Macabéa té la gràcia de la curiositat i el desig, i també un cos lleig i una mica brut i una ànima indigent; la seva existència a la bona de Déu, ¿no mereix ser explicada?

Llegint fa poc el postfaci de Nora Catelli a L’hora de l’estrella, ple d’intuïcions literàries brillants, se’m va acudir encara una tercera possibilitat: en una cultura com la nostra, on la crítica literària se sol limitar a l’espai exigu de les ressenyes, sense gaires revistes que publiquin anàlisis en profunditat, ara és el llibre mateix qui incorpora elements per pensar més sobre el text. Jordi Puntí a El Periódico

Quin és el pes de la llum, escriu Clarice Lispector a les pàgines finals de L’hora de l’estrella. La seva protagonista, que en el moment de morir dóna a llum una estrella, porta el nom de Macabéa. I, ‘morint, ella es va tornar aire’, és a dir: esperit. Teresa Costa-Gramunt a Núvol

No soc pas un intel-lectual, escric amb el cos, diu Lispector a través de Rodrigo S.M. Els lectors la rebem amb els sentits desperts, amb el cos en guàrdia, clavem queixalada a la seva prosa i la masteguem com si fos una poma de les que fan suc. L’autora deia i repetia que no escrivia per agradar a ningú. Eva Piquer al Diari Ara

Tot i que el títol exterior és L’hora de l’estrella, aquesta novel-la té fins a tretze títols i d’una novel-la amb tretze títols te’n pots esperar qualsevol cosa. En aquest sentit, Lispector no decep. El pes autobiogràfic de l’autora, la simbologia, la protagonista, el narrador, tot es conjuga a la perfecció en aquest relat tan misteriós com inoblidable. Jan Arimany a El Periòdic d’Andorra

L’hora de l’estrella és un prodigi tècnic i contingent, l’última novel-la en vida de l’autora (1977) que es va dir de tu amb James Joyce, amb Virginia Woolf. Un escriptor vol explicar l’existència de Macabéa, una noia espellifada del nord-est que es muda a Rio de Janeiro. Allí arrossegarà la seva infelicitat feliç pel barri del port, serà l’ase de tots els cops. Vanitós, però indecís, el creador no acaba de sortir-se’n. Adrià Pujol a El País